La psicologia integrativa aposta per identificar allò que funciona de cada enfocament (psicoanalític, sistèmic, cognitiu, conductual, humanista, etc.) per integrar-ho en un model que pugui atendre les necessitats específiques de cada persona, en cada moment, fugint dels enfrontaments entre els diversos corrents teòrics de la disciplina.

Les investigacions han demostrat que la tècnica emprada per aconseguir canvis al context de la consulta psicològica només compta en un 15%, mentre que l'altre 85% de l'èxit té a veure amb el client i el psicòleg, la relació que s'estableix entre ells, les expectatives i els factors comuns, entre d'altres.

Com cada persona és única, no hi ha una intervenció psicològica específica, doncs, que serveixi per a tothom: amb diferents persones, diferents problemes i diferents moments, caldrà abordar la qüestió que ha portat el client a consulta, també des de perspectives diferents.

La psicologia integrativa, així, té en compte a l'individu i el seu entorn, i s'hi adapta amb les propostes més adients en cada cas i cada moment vital.

Voleu saber-ne més?

Referències

Feixas, G. i Jarque, L. (2020). Perspectives integradores de la intervenció psicològica. Barcelona: FUOC.

Feixas, G. i Neimeyer, R. (1991). La perspectiva constructivista: Un marco integrador para la psicoterapia. Boletín de Psicología, 30, 7-33. 

Gimeno-Bayón, A. i Rosal, R. (2001). Psicoterapia integradora humanista. Bilbao: Desclée de Brouwer.

Lambert, M. J. (1992). Implications of outcome research for psychotherapy integration. A J. C. Norcross i M. R. Goldstein (Ed.), Handbook of psychotherapy integration (p. 94-129). Nova York: Basic Books. 

Norcross, J. C. (Comp.). (1986). Handbook of Eclectic Psychotherapy. Nova York: Brunner Mazel.